Català

Amb aquest congrés pretenem aprofundir en la manera com els moviments de la música popular contemporània posteriors a la Transició i a la Revolução dos Cravos van marcant el compàs de la literatura i l’art en les cultures minoritzades peninsulars a les quals els estatuts d’autonomia, la cooficialitat de la llengua o les televisions autonòmiques, entre d’altres factors, obren un nou panorama i noves possibilitats. En el cas de la Terra de Miranda, tot i que l’oficialització de la llengua es va donar a finals del segle XX i que no es pot assenyalar la Revolução dos Cravos com a font d’aquest corrent, des dels anys 90 es manifesten una sèrie de fenòmens que permeten connectar aquest territori amb els altres que aquí s’estudien. Així, pretenem centrar-nos no només en els/les protagonistes d’aquests moviments, sinó també en la influència que van exercir en generacions posteriors i la rellevància que cobra la figura del/la músic/a-escriptor/a.

La postmodernitat, que es va instaurar gradualment com a nova era de l’Europa de postguerra, va arribar a la península ibèrica amb un marcat retard i va suposar una renovació de les formes tradicionals de l’art, la cultura, el pensament i les relacions socials. No obstant això, a l’Estat espanyol, la joventut inconformista i desencantada amb la Transició política, víctima a mitjans dels 80 de l’atur i les reconversions, es rebel·la
contra propostes buides de contingut o depreciades per la seva institucionalització, com ara la movida madrileña, coneguda a Galícia amb el malnom de ‘moguda magribí’, ja que com deia Antón Reixa: “con isto da movida, ¿que movida? Haiche moito ye-yé…”

Galícia, amb la seva particular idiosincràsia i grans dosis d’ironia, va crear aleshores l’anomenat “teló de grelos”, el qual separava aquell “desert magrebí” de l’anomenada Moguda Atlàntica i el posterior Rock Bravú dels 90, que provocaven desconcert amb una peculiar postmodernitat i l’ús de la llengua pròpia. Era aquesta una Galícia emergent que va sorprendre el món amb un renaixement cultural que va saber aprofitar la televisió autonòmica que s’acabava de crear i programes infantils com ara el Xabarín club, que va esdevenir la banda sonora de la següent generació. A més, més enllà de la música, podem associar a aquests moviments noms propis d’autors/es com els poetes Lois Pereiro, Xavier Seoane o Xulio Varcarcel en el cas de l’“atlantisme”, o Santiago Jaureguizar, Manuel Rivas o Xurxo Souto en el cas del Bravú, sense oblidar que l’estela d’aquest darrer encara continua donant fruits.

D’altra banda, al País Basc, a la fi dels anys 60 es va fundar, amb la intenció de renovar i rellançar la cultura basca que havia estat confinada a l’àmbit del folklore durant èpoques anteriors, el moviment avantguardista multidisciplinari Ez dok Amairu, en el qual la interacció dels/les músics/ques d’aquest grup amb artistes i escriptors/es va donar un tomb a allò que llavors s’entenia com a cultura basca. Aquest canvi en la cultura basca va experimentar una revolució encara més radical a principis dels 80 amb el sorgiment del Rock Radical Basc, un moviment musical la influència del qual ha modelat la manera de ser i el caràcter dels/les autors/es bascos/ques de l’última generació. Al costat dels grups que feien punk en castellà, van brollar els que ho feien en eusquera, com ara Zarama, Hertzainak o Kortatu, els quals van tenir una importància essencial per a la joventut basca. En conseqüència, l’eusquera, vist per aquests com un instrument d’inconformisme i lluita, es converteix per primera vegada en un símbol de modernitat i rebel·lia. Avui en dia és també notable la influència mútua, quan no cooperació directa, entre músics/ques, escriptors/es i artistes crescuts/des en aquest ambient que, tal com pretenia el grup Ez Dok Amairu, tornen a apropar el món de la literatura als/les oients d’uns/es i el de la música als/les lectors/es dels/les altres.

A Catalunya, capital de la producció musical a nivell espanyol fins a la Transició, no va fructificar l’intent del grup Duble Buble de penetrar en el mercat musical sota l’auspici d’escriptors/es com Quim Monzó. Anteriorment, en els anys 60, el cantant Guillem d’Efak havia compaginat música i creació literària, mentre que Josep M. Espinàs, cofundador del col·lectiu de cantautors/es antifranquistes Els Setze Jutges, va triomfar més endavant com a literat. Els 80 es van iniciar amb els últims espeternecs de la important onada de rock psicodèlic, experimental i de fusió que va dominar l’escena barcelonina en la dècada anterior, de tendència més aviat anarquista i/o catalanista, especialment en la seva vessant més folk. Pau Riba, un dels seus màxims exponents, es rebel·lava així contra la tradició del seny i l’alta cultura que representava el seu avi, el poeta Carles Riba. Els inicis dels 90 van estar marcats pel sorgiment de l’anomenat rock català, també a les Balears i al País Valencià. Aquest moviment es va convertir en una eina d’expressió cultural dels/les joves formats/des en un sistema escolar que ja tenia el català com a llengua vehicular majoritària. En les últimes dècades han sorgit, d’una banda, grups deutors de la postmodernitat musical i, de l’altra, han tingut molt d’èxit els grups d’estils connotats ideològicament com rebels i antisistema, impregnats d’elements de la música tradicional. Finalment, el músic català Lluís Llach i el cantant valencià Xavi Sarrià han emprès en els darrers anys una carrera literària com a narradors.

En el cas mirandès existeixen algunes peculiaritats que compliquen en certa manera l’analogia amb els casos gallec, català i basc. Una de les principals contrarietats és el baix nombre de parlants de la llengua mirandesa, que condiciona l’escala del fenomen. Així i tot, gràcies a l’oficialització de la llengua, en els anys 90 van aparèixer grups musicals i escriptors/es que van aconseguir reconeixement més enllà del públic mirandès.